El nom del vent

El llibre d’avui és una d’aquelles joies que, a la que portis unes poques pàgines, t’obliga a anar a dormir a hores intempestives, una obra completament addictiva: El nom del vent, de Patrick Rothfuss.

La novel·la és la primera de la trilogia “Crònica de l’assassí de reis” (el segon volum, “El temor d’un home savi” ja està editat, i per a el tercer tocarà esperar) on se’ns explica la història de la vida de Kvothe, un nen marcat per l’assassinat dels seus pares (artistes nòmades), perpetrat davant seu.

La cerca de les misterioses persones que van matar a sons pares serà el pretext que guiarà les passes del protagonista i ens permetrà veure la seva evolució: des de nen desvalgut i captaire a llegenda ¿viva?

Tota la història de Kvothe ens la explicarà el mateix protagonista, ja de gran i amagat del món com a propietari d’una petita taverna d’un minúscul poble. A aquesta taverna es desplaça un cronista que a força de molt insistir aconsegueix que la llegenda Kvothe li expliqui de primera mà les increïbles aventures que el porten a convertir-se en un mite. Al beure directament de la font veurà la realitat de les llegendes (algunes inflades, d’altres fruit de la casualitat, i la majoria  com a conseqüència de la passió i insistència del protagonista al fer les coses).

El fet que sigui el mateix protagonista el que faci un cop d’ull al passat per recordar les seves aventures dota de credibilitat a tota la història, ja que no ens trobem davant un heroi impol·lut, sinó davant un vailet tossut que va creixent i que ens mostra les seves misèries i pors, així com els esforços i sacrificis que fa per aconseguir allò que desitja.

Un altre punt a favor que sigui el protagonista el que narri les seves aventures són els salts entre el passat i el present, ja que doten a la història d’un timing perfecte i permeten donar conclusió a un event passat gràcies a unes perfectes i necessàries pauses (sobre tot per a posar el punt de llibre i dormir un xic) tornant al tranquil temps present.

Com ja he dit, “El nom del vent” és el primer volum de la trilogia, i es centrarà bàsicament amb les aventures de Kvothe després de la mort dels seus pares i fins els primers anys dels seus estudis a la Universitat, on aprendrà poc a poc la simpatia (un tipus de màgia que vincula objectes i elements) a més de descobrir algunes inquietants veritats sobre els assassins dels seus pares. També a la Universitat el protagonista travarà amistats i es guanyarà alguns enemics, coneixerà l’amor i serà colpejat per la por, gaudirà de l’èxit i patirà la desesperació de la extrema pobresa.

Finalment cal destacar la importància que té la música per a Kvothe, únic element que el fa sentir-se proper als seus difunts pares i vàlvula d’escapament a tots els seus mals, gràcies a un petit llaüt amb el que es desenvolupa una espècie de relació d’amor magníficament tractada per l’autor.

En definitiva “El nom del vent” és una obra que t’atrapa des dels primers capítols i que absorbeix tant que et porta a somiar amb el món i aventures de Kvothe. Un llibre imprescindible, l’únic problema del qual és que fa que esperis ansiós (gairebé emmalaltit) a que surti la conclusió de la trilogia per saber com acaben les aventures i desventures del protagonista.