Winter is coming (CAT)

Cançó de Gel i Foc.

No podia començar a parlar de llibres per cap altra obra.

La saga Cançó de Gel i de Foc (integrada per 5 volums ja editats i 2 en camí) és la lectura que més m’ha atrapat, i no conec ningú a qui la hi hagi recomanat, l’hagi llegida, i no li hagi agradat.

Els llibres que formen aquesta narració són, per ordre: La Mà del Rei, Xoc de Reis, Tempesta d’Espases, Festí de Corbs, Dansa amb Dracs, Els Vents de l’Hivern, i Somni de Primavera (Els dos darrers encara per escriure).

Però, ¿què té d’especial l’obra de George R. R. Martin que tant agrada? ¿De què parlen aquests llibres?

La Mà del Rei transcorre en un món fantàstic on les estacions duren nombrosos anys i ens situa, en el seu inici, al final de l’estiu més llarg que es recorda, és a dir, a les portes d’un llarg i cru hivern. És precisament aquí on resideix una de les principals diferències d’aquesta obra respecte a les altres del seu gènere, i es que si com a norma general trobem que en aquests móns fantàstics la màgia és quelcom que es dóna per segur (com podria ser en les conegudes Cròniques de la Dragonlance) o que comença a desaparèixer (exemple clar és l’obra magna de Tolkien, El Senyor dels Anells) a La Mà del Rei la màgia torna al món a poc a poc i de manera paral·lela a l’arribada de l’hivern. Així doncs els personatges que trobem són, en un inici, humans normals i corrents –i dic en un inici perquè a mesura que torna la màgia, ve acompanyada d’algunes criatures estranyes-.

Un altre dels elements característics d’aquesta saga és que cada capítol està explicat des del punt de vista d’un dels personatges (i hi ha molts personatges) de manera que percebem els successos tal i com ell els viu, i coneixem tots els seus pensaments i reflexions. Segons la meva opinió aquest és un dels elements crucials de l’obra, perquè els mateixos elements els acabem veient des de diferents punts de vista, amb la qual cosa anem descobrint que ni els que percebem com els bons són tant bons, ni els dolents (que sí, són dolents) són tant dolents. Al final cada personatge té un motiu (o creu que el té) per fer el que fa, i és possible que el subjecte que més odiïs al primer llibre sigui un dels que més t’agradi en qualsevol altre, si és que hi arriba viu (doncs aquesta és una de les característiques de l’autor: no es casa amb ningú, i no té cap problema en eliminar personatges, tant principals com secundaris). 

Però això només és la “ambientació” de la obra; la història en sí, gira entorn els Set Regnes de Ponent, units després d’una revolució sota un únic governant. Però, evidentment, allò que es gesta com a conseqüència de la guerra, gaudeix de molt poca estabilitat, i cadascuna de les Cases intenta jugar les seves cartes per fer-se amb més poder. És enmig d’aquesta tessitura que el rei Robert Baratheon (més preocupat per la festa, les prostitutes i la caça que per governar) va a buscar el seu amic de la infància Ned Stark (senyor del regne del nord, Hivèrnia) per a que l’ajudi a regir el regne com a Mà (el seu segon, per entendre’ns). Aquesta elecció no agrada a tots aquells que mica en mica, i gràcies a intrigues i favors, han guanyat un lloc de rellevància dins el Consell del Rei, i és aquí on comença tot el “joc de trons”.

Realment resumir així la obra complerta és simplista en excés, doncs la novel·la tracta sobre molt, moltíssim més (el legítim hereu al tro que es va exiliar després de la revolució i vol recuperar el que li pertany; una ordre de valerosos soldats, que ha viscut temps millors, que protegeix els regnes dels salvatges de més enllà de les fronteres del nord; i un llarguíssim etcètera), però no vull desvetllar res a ningú que no sàpiga res del llibre.

En definitiva Cançó de Gel i de Foc tracta sobre l’honor i la traïció, el deure i l’ànsia de poder, la família i les conspiracions, la esperança i la set de venjança...

I el que dic a tothom que em vulgui escoltar parlant d’aquesta saga: “Llegeix-la ja , és una obra mestra”.

I recordeu, s’acosta l’hivern.